Pujaren a un tossalet que prop del Castell...

Autor: Josep Pascual i Tirado
Obra: Tombatossals , 1998

Pujaren a un tossalet que prop del Castell s'aixecava i mirant en les ulleres de «llarga vista»-que no eren altra cosa que los punys fent canut per concentrar la mirada-, veren un estol de guerrers a cavall i a peu, encuiraçats d'armadures, abillats amb plomells en lo cap i llances lluentes, banderoles, trompes i arguments i artefactes mai vists ni coneguts; tot allò era per a esglaiar i gelar-li la sang a un pollastre, mes no a Tomba-Tossals, que se ria com un beco i gojava com un crio. L'únic que va perdre el color fon Cagueme àdhuc fluixejar-li les cames, doblegar-se-li, i agarrar-li mal de caure.

Tomba-Tossals, va donar la primera senyal d'arremetre.

En una fona, feta de dos tresseres i una pell de rabossot, li va tirar un cudol tal qual, que endevinant lo portaló del Castell, va obrir-lo de bat a bat fìcant-se la pedra dins, sense dir avemaria. Allò ja va espaordir al Príncep Garxolí. Enfurit va donar l'ordre d'arremetuda.

Los aliats avançaren amb fúria, enardits, encoratjats, com si anaren a guanyar la joia, fent roïdo de llanderols, cridant; al sol rebrillaven les llances i les banderoles voladisses... però, ¡ai! quan Tomba-Tossals els va tindre a tret, és dir, quan ja se podia tirar l'enfilatada..., li fa una senya a Cagueme, ressona aquest lo caragol i a la veu potent de l'assenyat caporal: «San Cristòfol ens vallga», tothom tragué de les seues. Bufa-Núvols, unflant los bocins arrancà ventolera arremolinada; Arranca-Pins, va arremetre a cudolades; Cagueme, com si fora ensa engabiada, els va empènyer a tots a començar les tabalades; Tomba-Tossals a Traga-Pinyols, que en la postureta ja estava, li dia.

-Traga-Pinyols arruixa, arruixa que plout!!...

Pegà dos gemecs aquest i al primer arruixó de pinyols, els aliats girant cap en cua, fugiren com l'ànima del dimoni amb grinyols i lamentacions, sotraguejant-los els ossos, i tots derrenclits, sense oir les veus del Duc de la Polseguera ni del Baró del Pla de les Vaques; va fugir Garxolí que al vore la seua gent amb les esquenes allessiades pels pinyols i pedrades, va donar la veu de: «Salve's qui puga de l'arruìxó». Llavors se redoblà la fugida i Traga-Pinyols, animat per lo retronar del caragol de Cagueme, anant de recules, no deixava d'arruixar de ferm, fins que es va produir un sarrabastall de trenta-cinc mil cents dimonis; encara hui en dia hi ha home que se troba combatents d'aquells fugint per colls i barrancs. Les portes de les finestres, cornises, pilastres i portalons del Castell totes foren asclades; los murs descantellats, la teulada afonada, i al magnífic Baró i a l'esquallós Garxolí del Cenillar, després de regirar los flamants i victoriosos guerrers de l'Ordre de Sant Cristòfol o colla de Tomba-Tossals tots los racons i raconets de lo Palau destrossat, els encontraren com una llocadeta banyada baix un poller, arreplegats com un cabdell, tremolant com cascavells i fent una oloreta, que ni era de clavell ni de fonoll.