Quan arribà Jesús a la placeta del Correu Vell el sol pegava de cara contra el palau Oliver, si toques la pedra grisa del basament i del portal sents com està de calenta, si toques la rajola descolorida encara més, i si toques una reixa o els farratges de la porta el metall crema, ¡el parallamps com deu cremar sense bandera! i la font ara no raja abans que feia aquella remor tan fresca d'aigua, dins de la plaça no hi ha res que estiga viu ni que es bellugue si no és algun paper o un remolí de pols ni res que faça algun soroll audible, la sorpresa que temia no ha arribat, és que no ha arribat encara o és que ja no arribarà, hauria de quedar-se esperant a la porta i vigilar.
Passant pel pati del palau una meitat queda a l'ombra i l'altra al sol partides per una diagonal, i al mig entre el sol i l'ombra Jesús Oliver mira per la boca del pou, si trobara una pedreta la tiraria per saber si allà al fons en la foscor hi ha aigua o no n'hi ha o si tinguera una moneda però no en té, amb quina perfecció treballaven la pedra els pedrapiquers calculant l'angle del tall de manera que totes encaixen i formen el brocal tan rodó i tan llis per dins i per fora, ara mateix no sap si és un pou o una cisterna, no és igual una cosa que l'altra, amb la punta del bastó arranca una esberla de pedra encastada entre els carreus i la deixa caure per la gola del pou, la pedreta fa allà dins un txec eixut i siga pou o siga cisterna està sec, si és cisterna perquè s'han obturat les canals o també perquè plou massa poc, si és pou perquè s'ha encegat o perquè l'aigua ara passa més fonda, només ix aigua clara del pou de Sant Vicent.