Quan arribàrem a Olot encara es flairaven, però, els terrors de la revolució. No feia gaire, un tal Fermín —un facinerós que es passejava pel poble disfressat de Pancho Villa amb els instruments indumentaris d'un pagès carlí i d'un capellà trabucaire— havia afusellat en un camp que es deia el Triai onze prohoms d'Olot, fabricants, rendistes i religiosos. Sembla que l'excusa fou la de provar amb precisió i exactitud el bon funcionament d'unes noves metralladores que es construïen en una fàbrica d'armament, improvisada i rudimentària, al poble veí de la Canya. Més tard coneixeria els germans Planas —vivien en un xalet de l'Eixample Malagrida, dintre del qual conservaven, encara, l'altivesa i la mala educació de la burgesia pagerola—, que portaven sobre les espatlles, una mica distretament, l'assassinat del pare i de l'oncle. Jo els trobava mal educats i altius per diverses raons alhora: perquè encara feien el paper de nens rics davant de nosaltres, sense atendre aquelles especials circumstàncies, perquè emanaven la seguretat de la victòria del seu grup social i la seva ideologia política; perquè havien estat educats per la capellanesca d'abans de la guerra i no havien passat per les experiències de civilitat i urbanitat, de cultura i tolerància de què havíem gaudit els de les gratuïtes republicanes. Potser, també, per aquestes mateixes raons, eren els protagonistes de les gamberrades infantils d'aquells anys i de les petites i tronades animadversions contra els pobrets refugiats que semblàvem representar les forces polítiques en regressió. Ho semblàvem, només, perquè, com veurem, a l'hora de la veritat tots érem uns franquistes vergonyants.