Quan de vegades i sense avisar...

Quan de vegades i sense avisar el qui ho era de la Diputació pujava a les sales que l'Institut ocupava a l'antiga Fiscalia de l'Audiència, amb entrada pel carrer del Bisbe, els macips el rebien i li explicaven la feina que feien. Gaziel deia que eren com els aprenents dels Mestres Cantaires de Wagner, llavors tan estimat pels joves. El President somreia escoltant les seves il·lusions i assabentant-se de les tasques que els membres de l'Institut els havien encomanat. Els uns treballaven en història del dret, uns altres a l'Arxiu de la Corona d'Aragó, uns n'hi havia que mostraven al President els llibres nous i les revistes rebudes de l'estranger per compra o en canvi, o els manuscrits i incunables que aprenien a catalogar. Més enllà a un laboratori encabit a uns recambrons damunt de la capella de Sant Jordi, netejaven la ceràmica ibèrica sorgida de les excavacions que iniciava la Secció Arqueològica de l'institut. El benèvol somriure del President era el major estímul per als macips. Ell els anava coneixent i sabia organitzar la forma de donar eficàcia a aquelles vocacions que tot just apuntaven. Uns volien anar a París a estudiar filosofia, d'altres tenien una pensió de la «Junta para ampliación de estudios» per aprendre història del dret o arqueologia, o anirien a defensar els començos tan incerts de l'Escola Espanyola d'Història a Roma, fundada pel Centro de Madrid i l'Institut de Barcelona, uns altres anaven a fer de lectors d'espanyol a l'estranger... Tots, un dia o altre, els cridava Prat de la Riba. Volia que li expliquessin el treball que feien al camp que havien escollit, fidels a l'esperit que els mestres, quan ho eren de debò, els havien inculcat.