Quan entràvem per la porta lateral era tot un espectacle, i els feligresos, que ens coneixien de sobres, encara semblava que se sorprenien cada diumenge quan darrere del pare, la mare i la baba Teresa anàvem apareixent un a un els dotze germans. Sant Feliu és una església fosca i humida, segurament la més freda de Girona. I la parròquia potser és la més pobra de la ciutat; res a veure amb l'elegància del campanar i la solemnitat dels murs rotunds i sòlids de l'exterior de la mateixa església. Els feligresos eren gent del carrer de les Ballesteries, de la plaça de Sant Pere, de Santa Llúcia i alguns que baixaven de les barraques de Montjuïc. Pel que recordo, ja en aquella època la majoria era gent molt gran, almenys a les primeres files, que era on solíem posar-nos.
Al fons de la nau hi havia algunes senyores i algunes noies tapades amb mantellines, que sempre eren les més reservades, les que feien menys soroll, les que més se senyaven i les que feien més genuflexions. Però mai no combregaven. Només de molt més gran, quan amb els de l'institut vam començar a xafardejar al Barri Xino, les vaig reconèixer com les mestresses i les noies dels bars del Pou Rodó i del carrer de les Mosques.