Quan, per fi, arribàrem al cementiri...

Quan, per fi, arribàrem al cementiri, ja fosquejava. Els peus em feien mal, i encara era cosa d'enfilar-se fins a tocar el cim de la muntanya: la tomba –un gran forat obert a la roca viva– s'hi trobava al capdamunt. Era una tomba del cos de bombers municipals, cedida a corre-cuita. Vaig emprendre pel dret el costerut camí. En la fina lluïssor del capvespre –de la banda de Ponent la nuvolada escampava una mica–, el lloc on era la tomba l'assenyalaven, allà amunt, tot d'atxes enceses. I  a la seva resplendor ardent, barrejada amb la freda lividesa de la posta, veia –oh, miracle!– que totes les crestes de la muntanya –la tràgica muntanya dels anarquistes i els afusellaments– eren coronades, a contrallum, entre matolls de ginesteres florides, per  fileres  humanes. Els semitroglodites i barracaires d'aquells barrancs desolats, la gent més miserable i malfamada del suburbi barceloní, abandonat de Déu i dels homes, retien també, a la seva manera, morts de misèria i de fam, el seu humil homenatge al més gran poeta de la Catalunya moderna.

A penes arribava jo a dalt, davant la tomba, entre la darrera companyia d'uns centenars de fidels, algú, no sé qui, em posava una atxa encesa a les mans. La caixa ja era dins de la cova, i uns paletes blancs com farinaires l'anaven tapiant amb maons. No en recordo res més. Estava esmaperdut, amb una esgarrifança de fred per tot el cos, mentre guaitava com hipnotitzat la flama de l'atxa encesa. Algú també em digué que l'apagués, ficant-la a dins una mena de cossi ple d'aigua, on ja n'hi havia moltes d'altres. Ho vaig fer, i la darrera cosa que vaig veure, al costat del cossi, fou una gran llosa blanca, com de marbre, sense inscripció de cap mena i amb unes grosses anelles daurades. Devia ser la llosa de la tomba. De seguida me'n tornava tot sol, com havia vingut, muntanya avall.