¿Qui sap un santuari de la Mare de Déu sense una font a la vora? També té la seva la Mare de Déu de Lluc. La fama de la «Font Coberta» és general a tota l'illa, des del Bec de Ferrutx a la Vaca de Cosconar i del Cap de Formentor fins a la Punta de l'Àguila. Aquesta font és com la «Font signada» del Càntic. Brolla del penyal viu amb un petit gemec d'aucell, fràgil i pura com un collarí de perles. Aleshores era molsosa i verda, endomassada amb penjarelles de falzia, la bella herba parietària que ama la penombra humida i té una tan sensitiva tremolor. Era tancada de paret i hi donava accés una barrera grinyoladissa. A través d'una espessura de pollancs, de fullatge sempre trèmul, hi entrava una claror verdosa i fresca, amb quelcom de misteri, com ara la claror que difon per dins un temple, poblat de columnes, un vitratge historiat. Bevien indistintament d'aquella font el fatigat romeu, el fugitiu pinsà i la cabra orada. Els mesos d'estiu, un quart d'hora abans de dinar, amb una gran gerra, ansa per ansa, dos escolans, que estaven de torn, anaven a dur de la bona aigua gebrada; car la que arribava al monestir, rodoladissa i lluent, per dins la canal de teula, ja era escalfeïda del sol. I, en canvi, copsada a l'ull viu, era fresca més que una rosa. Com més vibrant era el sol i més calda l'estiuada, brollava ella amb més fresquívol saluet. Com aquella altra font que, segons reconta Curcius Rufus, trobà Alexandre el Gran, en el país africà dels Garamantes, dins el sagrat boscatge d'Ammó; que en les hores de sol central era freda com el glaç, i la mitjanit xarbotava amb glops bullents, com una caldera.