Recordant la ciutadella
Quan va caure en Casanova
mal ferit dels castellans,
sense forces Catalunya
tancà els ulls per a finar.
Tres centúries que bregava
contra vents i tempestats;
ara cau, ara s'aixeca,
l'últim cop no es va aixecar.
Quan en terra la vegeren
la voltaren com un ca:
tantes pedres li tiraren,
que la varen soterrar.
Guardeu bé la ciutadella
on la pàtria heu enterrat;
arribant Pasqua florida,
ja la pàtria s'alçarà.
Per si és morta o si no és morta,
se van dir los condemnats,
vigilem a Catalunya
l'ull atent i l'arma al braç.
Més a sobre de la llosa
se dormiren embriagats;
estrafets amb les disbauxes,
repugnaven de mirar.
Quan del somni es deixondiren,
el cadàver no han trobat,
i l'horrible ciutadella
feta engrunes va saltar.
Si és amb vida o no és amb vida,
els botxins no ho saben pas;
qui pot dir-ho és l'amor vera
que té vista per mirar.
I a la cort, que tot ho saben,
res saben dels catalans,
i fins sos reis, Déu els valga,
no entenen el seu parlar.