Recordo una tarda esplèndida. Els diumenges paraven les obres dels blocs del voltant, no se sentien formigoneres ni pics ni camions, ni, és clar, les veus dels obrers. Feia poc que havien marxat el Tomàs i els seus nois grans i l'interior de la casa feia olor de pintura; la Carlota s'havia adormit. Vam anar al terrat i vam estar una estona recolzats a la barana blanca respirant l'aire lliure. El Néstor fumava i parlava del seu somni, Linares, un sindicat obrer que hi funcionés. En aquells temps el carrer Bolívia i els quatre de l'entorn semblaven una illa. Tot al voltant, un oceà de terra o fang, mira tu. Començava un vespre esplèndid de final de primavera, les roses de la caseta del costat, que es decantaven cap al terrat nostre, perfumaven l'ambient. De tan perfecte, tot semblava de mentida. Apagada la punta del cigarret, el Néstor em va passar un braç per damunt les espatlles i em va prémer contra seu, després m'empenyé cap a la caseta que, feia anys, el Tomàs havia arreglat perquè hi dormissin els seus fills grans. Encara en quedava un somier i un matalàs vell. A l'hivern hi devia fer fred: per a nosaltres seria un espai per a andròmines, hi havíem deixat roba, llibres i papers del Néstor, que cada dia eren més. Hi vaig entrar amb recança, mentrestant s'escolaria la tarda i aquell moment ideal. Vam inaugurar la casa cos a cos i la Carlota no se sentia mentre ell, després, em llegia el seu llibre. Estava convençut que llegir en veu alta l'entrenava contra el quequeig. Aquells dies el llibre era El capital, que em costava molt d'entendre, encara que ell no s'entrebancava a penes, ho feia molt bé.