Sagunt (Fragment)
Fineix la nit: al cim de les murades
pels braços dels enginys esllavissades,
amb los ulls en orient vetlla el soldat:
los taups d'Hanníbal entre els rocs furguegen,
vaixells en arc que al lluny se balandregen
i estols negrencs encerclen la ciutat.
Ja no vindran les àligues guerreres:
damunt de llors i bèl·liques senyeres
l'armeig deshonren amb pesant dormir.
Oh poble altiu que els genis enconaren,
tu ja has viscut; tu fóres. Te deixaren
homes i déus, i és hora de morir.
Omplint lo foro els saguntins s'apleguen:
calla tothom; mes los esguards llampeguen
i els fronts onegen com un camp de blat:
tres cops retrunyen los clarins; i crida
un vell colós de veu esmortuïda,
en l'ample escut dels cavallers alçat:
—La sang dels taurs ha corregut per l'ara;
fumant sos cors han palpitat, i encara
se sent brunzir la còlera dels déus.
Un altre esforç de l'host assetjadora,
i al cim dels murs dreçant-se guanyadora
lo clos sagrat enllordaran sos peus.
Primer que esclaus al carro de conquesta
la mort del lliure. Que en lo foc de Vesta
se fonga arreu l'agonejant ciutat;
que en ell s'abrusin nostres fills i esposes,
i al cant d'aqueixes tribus victorioses
responguen nostres cants de llibertat!—
I un clam de mort sobre dels caps rodola:
de l'Arx altiu lo fonament tremola;
les tombes llencen misteriós brogit!
i endins del mar les ones s'aturaren
porugues a escoltar, i al món clavaren
l'esguard sorprès los astres de la nit.
I es sent cruixir les màquines de guerra,
xafant miners esllavissar's la terra,
xiscles d'horror agonitzants renalls,
xiular de fletxes de verí trempades,
i crits davant amb veus desacordades,
i estrany brogit de feres i cavalls.