Sagunt (Fragment)

Sagunt (Fragment)

 

Fineix la nit: al cim de les murades

pels braços dels enginys esllavissades,

amb los ulls en orient vetlla el soldat:

los taups d'Hanníbal entre els rocs furguegen,

vaixells en arc que al lluny se balandregen

i estols negrencs encerclen la ciutat.

 

Ja no vindran les àligues guerreres:

damunt de llors i bèl·liques senyeres

l'armeig deshonren amb pesant dormir.

Oh poble altiu que els genis enconaren,

tu ja has viscut; tu fóres. Te deixaren

homes i déus, i és hora de morir.

 

Omplint lo foro els saguntins s'apleguen:

calla tothom; mes los esguards llampeguen

i els fronts onegen com un camp de blat:

tres cops retrunyen los clarins; i crida

un vell colós de veu esmortuïda,

en l'ample escut dels cavallers alçat:

 

—La sang dels taurs ha corregut per l'ara;

fumant sos cors han palpitat, i encara

se sent brunzir la còlera dels déus.

Un altre esforç de l'host assetjadora,

i al cim dels murs dreçant-se guanyadora

lo clos sagrat enllordaran sos peus.

 

Primer que esclaus al carro de conquesta

la mort del lliure. Que en lo foc de Vesta

se fonga arreu l'agonejant ciutat;

que en ell s'abrusin nostres fills i esposes,

i al cant d'aqueixes tribus victorioses

responguen nostres cants de llibertat!—

 

I un clam de mort sobre dels caps rodola:

de l'Arx altiu lo fonament tremola;

les tombes llencen misteriós brogit!

i endins del mar les ones s'aturaren

porugues a escoltar, i al món clavaren

l'esguard sorprès los astres de la nit.

 

I es sent cruixir les màquines de guerra,

xafant miners esllavissar's la terra,

xiscles d'horror agonitzants renalls,

xiular de fletxes de verí trempades,

i crits davant amb veus desacordades,

i estrany brogit de feres i cavalls.