Saps, penses, ho saps i t'ho penses, que matant-me era de l'única manera que es Salt de s'Aigo podia ser teu. Ho saps. T'ho penses. I t'equivoques!
Perquè el que no saps, el que no te penses, Martí, l'amo en Martí, l'amo en Martí de Retana dels collons, fill d'una valenta puta, l'amo en Martí de Retana assassí, el que no saps ni te penses és que jo, en morir-se mon pare, que està ben fotut i ja hauria de ser mort per a no patir més que així com viu no és viure ni és res, idò tot d'una que es muira, el que no saps ni te penses és que possiblement el t'hauria tornat es Salt de s'Aigo. Sí, segurament el t'hauria tornat. El t'hauria tornat, segur: els comptes ho eren! Hauríem fet un barat o una compra i una venda, ens hauríem entesos, hauríem clos la barrina, vaja!
I és que en el fons de mi mateix, amb una mica de vergonya, clar, consider que es Salt de s'Aigo és de Retana, és teu i ben teu i entenc i comprenc que Retana ha de ser, toca ser, Retana sencera, sense mòsses, sense osques...
Estimant-te a tu com t'estim —vatua el món no poder-te avorrir!— és ben natural que també estimi Retana, no ho trobes?
Després de tot, a mumare ja li donares molta satisfacció pujant-te com et va pujar amb la llet del seu pit esquerre...
I mon pare ja ha gaudit molts d'anys el que ton pare no el pogués tombar...
De manera, Martí, que m'hauràs mort debades.
Tendràs es Salt de s'Aigo amb la meva mort, l'amo en Martí de Retana, però en lloc de servir-te d'alegria com t'hauria pogut servir, et servirà de remordiment mentre visquis.
M'hauràs mort debades!
Perquè sé que em faràs matar.
Ai sí, que me mataran!
Ai no, que no vull morir!