Se m'acut de parlar més o menys d'això, amb en Ramon...

Autor: Carlos Barral i Agesta
Obra: Pel car de fora. Catalunya des del mar , 1985

Se m'acut de parlar més o menys d'això, amb en Ramon, mentre, ja amarrats a una palanca de fusta del club nàutic, endeguem la coberta i enllestim per saltar a terra. Li pregunto, al vell pilot tarragoní, que si recorda com era la platja molts anys abans de començar el port, al temps de la vela. Me'n fa un esquema molt senzill, dibuixant amb el dit sobre el corter mullat. La platja feia, així, un arc d'ermita a ermita, de Sant Gervasi a Sant Cristòfol. Aquí, on hi ha el far, la platja era més petita. Fa una creu quasi al mig de l'arc. Aquí, el baluard. Aquí hi havia el Pes i ara hi ha el pòsit, aquell cafè tan maco, ja el coneixes. A banda i banda, hi havia les cases dels pescadors, les botigues dels peixaters, els magatzems. No hi havia restaurants ni cases de senyors en aquesta part. Davant de les cases hi havia oliveres. S'hi barrejaven les botigues de mar, com les nostres de Calafell, amb cases més importants amb un balcó molt gros, volat, sobre pilastres. A sota, a l'aixopluc, les dones apedaçaven quan feia mal temps o quan calia fer-ho sota les grans solellades. Encara en queda alguna, d'aquestes cases, entre el cafè del pòsit i la botiga de peix de can Victorino. El barri no era gaire gran, però hi havia de tot, tota mena de gènere, diu. Dos o tres carrers més amunt, vora la fàbrica, començava la vila, que era un poble diferent. Abans era un poble de boters i de mariners, però no de pescadors. Els pescadors vivien cara a mar en aquest tros del mig de la platja. Era una platja dolenta, ratada pels llevants i els foranassos, i feia mal trajo. Amb mal temps els bastiments gairebé no hi cabien i s'havien de treure al passeig i de vegades amarrar als balcons. Com a casa, però més sovint. Allà la platja era més plena.