Se sentí un corc rosegant la fusta d'algun moble

Autor: Joan Perucho i Gutierres-Duque

Se sentí un corc rosegant la fusta d'algun moble. Alguns instants després, sense fer el més lleu soroll, una ombra es projectà contra el balcó, tapant, en part, la claror de la lluna. L'ombra oscil·lava, com les ales d'una monstruosa ratapinyada. Aleshores, hom veié, dreta en el balcó, l'alta figura d'un home cobert amb una llarga capa. Restà, un moment, immòbil. Les mans dels nostres amics es crispaven damunt la tapadora de les olles, el cos amatent a saltar a través de la cortina. La figura avançà devers el llit, com si llisqués, rígida, molt lentament. Passà davant del mirall, que, com era d'esperar, no reflectí la imatge. De sobte, la claror de la lluna banyà la faç cadavèrica del vampir, la mateixa, però com si sortís sepultada de segles de pols, que la del frustrat assassí del nostre protagonista, allà, en la llunyana vila de Gràcia. Una faç blanca, dolorosament estirada cap a unes orelles punxegudes, de boc.

S'inclinà damunt la son reposada d'Agnès. Llavors, simultàniament, els tres emboscats penetraren a l'estança amb les olles destapades, mentre Agnès cridava histèricament. Montpalau enarborava un crucifix. El vampir retrocedí, ràpid. En sentir la nauseabunda pudor dels alls, la seva cara es contragué d'horrible dolor i, cosa insòlita, el seu cos es tornava fosforescent. Tot fou rapidíssim. L'ombra es densificà i acollí el vampir en estat de fosforescència, el qual, des del balcó, intentà volar per damunt de les teulades. L'all, però, l'havia intoxicat i alguna cosa fallava en el seu organisme, car, tentinejant per l'aire, descendí al carrer i emprengué la fugida. [...]

Els perseguidors irromperen dins el castell. Montpalau, com si sabés de cert on havia anat a raure el vampir, cercà les escales que conduïen a la cripta. En efecte, les trobaren prop de la torre de l'homenatge, i tota la tropa descendí en tumult. S'introduïren a la cripta, curulla de tombes sepulcrals i d'immenses teranyines. Un estol de rates furgava pels racons.

Enmig de la cripta, en un esclat fosforescent, contemplaren, amb horror, una tomba oberta. S'hi atansaren. A dintre, però, no hi havia ningú. Només la capa i les sabates del vampir que lluïen esmorteïdament.

Una fosca riallada, satànica i burlesca, retrunyí per la cripta. Ensems, un fresseig d'ales els féu alçar el cap. A través d'una ampla lluerna, des del sostre, una gran àguila acabava d'emprendre el vol.

—Hem fet tard —exclamà Montpalau—. Però la victòria és nostra. Hem descobert la tomba del dip, i ara mai més no podrà retornar per aquests paratges. Pratdip és lliure. Abans, però, cal cloure el sortilegi.

Dient això, Montpalau es tragué de la butxaca de la levita un gran cor rutilant de cristall de roca. Ajupint-se el col·locà damunt la capa, en el mateix lloc que hagués ocupat el cor veritable del vampir. Llavors, Amadeu i Novau hi abocaren el contingut de les olles i tancaren la tomba.

Era el final de l'esclavatge de Pratdip. Dolçament flotava, en l'aire, el perfum de les liliàcies.