Seguí Sergi Milovitz el soldat...
Seguí Sergi Milovitz el soldat, fins a la seva cel·la. Allí l'esperava el tinent coronel.
—Què t'han fet, Sergi?
—M'han donat una pallissa brutal. Em fa mal tot el cos.
—Aquesta gent no pot fer això. Tu ets un militar.
—Volen que els doni el nom i l'adreça de la persona que ens ha facilitat arribar a Andorra. Diuen que jo soc un simple sabotejador i que poden afusellar-me quan vulguin. Si parlo, diuen que em perdonaran la vida—, es tocava la cara a l'indret on rebé el cop del secant, que s'havia inflat bastant. —No sé com serà la segona sessió. Crec que entrarem en la clàssica tortura. Abans no em liquidaran, em faran patir molt.
El tinent coronel es passejava. Tot d'una es posà a picar a la porta. La portella de la porta s'obrí. Aparegué la cara d'un francès. Deuria ésser l'escarceller, intèrpret.
—Vull veure el capellà de la presó. Com oficial presoner, tinc dret a ésser rebut.
La portella es tancà. Passaren uns minuts. Obriren la porta i un soldat feu sortir el tinent coronel. El jove polac es quedà sol. Passaren minuts, quarts d'hora i qui sap si alguna hora. Li portaren un plat de ranxo i un tros de pa, junt amb un vas d'alumini ple d'aigua. Li ho deixaren al banc de pedra. La cel·la estava completament buida. Sols ell, el plat, la cullera i el vas. L'havien separat del seu company.
—«Millor. D'aquesta manera no faria patir ningú».
Es menjà el ranxo amb gana. Sucava el tros de pa dins el brou. Es begué l'aigua i el seu cos jove restaurà les forces. El que li feia més mal, era la cara. La inflor del cop es palpava més grossa. Passà més temps. Tornà a obrir-se la porta. Li retiraren el plat i el vas d'alumini. Li entraren el pallat, indicant-li que podia desenrotllar-lo i estirar-s'hi. Així ho feu i no tardà gens a quedar-se adormit.