Sentat en un racó del gòtic recinte...

Autor: Jaume Novellas i de Molins
Obra: La nit de Dijous Sant a Santes Creus , 1886

Sentat en un racó del gòtic recinte em trobí dominat per secret impuls. Quiet, mut, sentint encara en mes orelles les majestuoses estrofes, i ferits encara mos ulls per l'espurneig de les atxes de la professó, estava amb una espècie d'estrany encantament, quan de prompte un feble raig de lluna que filtrava lleugerament per entre les boires de la nit banyà els preciosos capitells i esveltes columnes del claustre de Santes Creus. Llavors me semblà que les sepultures feien moviment; que les tapes de pedra anaven esfontsant-se poc a poc i que vaporosos com subtil fumareda eixien de sos llits de granit, los cossos dels guerrers vestits de totes armes. En un moment lo claustre quedà invadit per una infinitat de respectuo- ses ombres que començaren una fantàstica professó, em semblava que els havia vist a tots, que a tots los coneixia. Per davant meu creuaven barre- jats Cervellós, Claramunts, Montcades, Queralts, Berenguers, Pinós, Cerveres i molts i molts d'altres cèlebres per ses grans gestes en bé de la pàtria, vestits amb cota de malla i capell uns; altres amb hàbit de frare, tots amb la mà al puny de l'espasa tal com representaven ses imatges jaients. Al passar deixaven un estrany baf de terra, una flaira de romàtic, una fredor que glaçava la sang i filtrava als ossos; ses cares corcades conser- vaven ses fesomies; sos ropatges, esqueixats i rosegats pels verms, queien convertits en pols per sobre las llosanes. Les espases donaven una claror fatídica, que pot comparar-se a uns flams de color d'acer i cruixint sos ossos a mida que caminaven, formant tots plegats un conjunt imponent, gran, fantàstic. Los peus al trepitjar a terra no feien la més petita remor, lo mateix que si trepitgessen sobre molsa, solsament lo dring de les armadures i cruixidera dels ossos era lo que se sentia, inspirant una espècie de terror que atreia. I així per bon rato anaren voltant los claustres, amb ses llargues bar- bes uns; amb sos ulls buits los altres; amb ses espesses cabelleres los demés; banyats sos venerables rostres per la suau claror de la lluna que brillava al mig del cel com faró al mig de la mar. Després cadascú se n'entornà a son llit de pedra; se sentí refrec d'os- sos al col·locar-se en sos ninxos i un soroll fosc, apagat, de pesantes llo- sanes que queien damunt de les despulles dels guerrers. Mon cap bullia, delirava. Tot jo estava febrós, volia anar-me'n i em trobava estacat allí; atret per màgica força.