Si alguna vegada anéssiu a Benissanet i trobéssiu pels carrers amples i solellats, clars de cases emblanquinades, d'aquella vila amb reminiscències aràbigues, un home jove qui s'hi passeja lassament amb les mans a les butxaques i els ulls endormiscats, li podeu dir:
—Senyor Bladé; estigui bo.
Ell us contestarà amb una veu nassal i esponjada:
—Adéu-siau.
I sense fer massa cas de vosaltres anirà seguint com si anés a la processó, la seva passejada, amb les butxaques plenes de mans i els ulls plens de son.
En aquells moments, reposa, dorm, refà les energies gastades en el feixuc treball de no fer res, que és la més pesada de totes les tasques i la que més li prova i li agrada.
Artur Bladé, va fent via amb l'esquena dreta, viu de l'aire del cel i del foc de les idees que li recrema l'enteniment i les entranyes.
Si us digués el que sent, us faríeu un tip de plorar. Si us digués el que pensa us esborronaríeu.
És un noi que va sol per tot arreu. És un home en estat caòtic. Observareu en ell un sens fi de trontolls i trasbalsaments interiors que fan posar pell de gallina. El seu cervell, encara no ha trobat el lloc on instal·lar-se definitivament. El seu cor, sembla que sí. La seva bondat s'ha d'endevinar a la sola del pou de les seves idees, que fan fortor de sang i de pólvora. Aquesta bondat seva del fons, fa que la pólvora s'esbravi i que la sang no arribi al riu. [...]
I a Benissanet els hortolans van fent la seva vida dolça i planera i ell va passant com una ombra de núvol que s'ha de tornar aigua clara el dia que plogui. Va fent el seu camí, i té una mirada biaixada de compassió pels que s'ajupen i treballen; té un somriure agre i escèptic pels pares de família; esguarda amb una rialleta maliciosa els catòlics endiumenjats que van a missa, i no se'n refia gens; un cristià li fa llàstima perquè això no és cosa d'homes, i s'admira, es meravella de trobar un home bo. La bondat dels altres és el seu punt vulnerable. És l'únic miracle que admet: un home bo. Davant d'un home bo, s'estova, s'entendreix, perquè la bondat dels altres esgarrapa la sola del seu pou i descobreix l'home que vindrà.
Quan guaita el món i les coses del món. ho veu tot molt embullat i molt tèrbol. De vegades trobeu que té raó. De vegades penseu en el mal de cap.
És amic meu i és d'aquella mena d'amics que amb les seves teories contribueixen a afermar més i més les vostres creences. Aquests homes, el dia que es decanten a pensar com vosaltres, arriben a guanyar-vos en sinceritat i fortitud.
Un dia, tot parlant d'ell, em deia un amic:
—Si Bladé fos un talòs, fora una desgràcia; però essent intel·ligent com és, és una llàstima. La seva manera de pensar m'escruixeix, i quan discutim mai no ens podem entendre. Ho empaita tot d'una manera...
Aquell amic no sap que a Bladé, per a que tot vagi bé, no se li ha de parlar amb el cap, sinó amb el cor.
És l'home del pou, i la bondat és al fons, a la sola.