Si som a Canals, caldrà parlar, és clar, del foc, de la seua afamada Foguera. La majoria de les expressions festives que tenen com a protagonista el foc, les fogueres, coincideixen amb remotes i essencials commemoracions del calendari agrícola. Foc per Sant Antoni, foc per Sant Joan: focs de solstici; focs purificadors, focs màgics, atàviques veneracions solars. El costum de plantar fogueres per Sant Antoni –del Porquet- és encara viu a molts pobles de la comarca. És la xicalla l'encarregada d'anar arreplegant pertot llenya i mobles vells. En alguns pobles, la foguera és una tradició més reglada i corporativa, d'organització i festers: com ara aquesta de Canals i la de Cerda, les més inveterades, tanmateix també se'n planten a Montesa (en honor a Sant Sebastià) i a l'Alcúdia de Crespins (a Sant Onofre).
La festa de Canals té un calendari ritual ben precís. El dia 8 de desembre -la Puríssima- entra la «primera soca» a la plaça Major. L'espai urbà on es plantarà la foguera és, per ell mateix, corprenedor. Domina la plaça la frontera principal de l'església de Sant Antoni, amb els campanars bessons que senyoregen el clos format per casalicis d'un cert modernisme rural, de la «taronja» que l'anomenava Joan Fuster, connotació vàlida per a la citrícola Ribera, però potser no gaire adient per a l'esplendor econòmic canaler de primeria de segle; ací va ser una incipient activitat fabril, del tèxtil i l'adoberia de pells, la que va alimentar la puixança social i econòmica.
Així doncs, a partir del dia de la Puríssima, pels carrers del rodal començaran a traginar les primeres soques votives. S'aniran amuntonant pel carrer del Salvador i la plaça Major fins el dia de Cap d'Any, dia de la «plantà», en què es dreça el troc primer, la columna vertebral de la Foguera. «Crece de punto el entusiasmo -explicava, a primeries del segle XX, el prevere Sivera Font, al seu llibre Apuntes histórico-descriptivos de la Villa de Canals- á la llegada al pueblo de las grandes soques, cuando con tiros de 12, 16 ó mas caballerías mayores son arrastrados algarrobos enteros ó corpulentas encinas que apenas y con dificultad pueden pasar por las calles afluentes a la plaza. Es de ver entonces la algazara y el bullicio que se mueve con los chasquidos de las trallas, los gritos estimulantes a las bestias y los vítores continuados a San Antonio lanzados por numeroso gentío poseído de patriótico».
Una tradició meticulosa, tramesa en molts casos de pares a fills, és la que s'encarrega d'encaixar els troncs com les peces d'un complex i cerimoniós trencaclosques. A poc a poc va conformant-se la pira cònica sobre la basa d'un cercle d'onze metres de diàmetre. Al final, revestit el con amb la verdíssima ramulla de pi i el caramull d'un taronger en fruit, hi hauran calgut més de mil dos-cents metres cúbics de llenya. Quina destrossa ecològica!, pensarà algú. Que no passe ànsia, tanmateix. El cap de setmana després de les festes es dedica a una replantació forestal que refarà la llenya emprada i permetrà posteriors celebracions.