Sortir d'una vila per un pont romànic no és gaire freqüent. Darrere el pont veiem els primers edificis, en el raval de traça vilatana, i, difuminats en la mitja boirina del dia ennuvolat, al fons, els merlets d'al- gunes de les trenta-quatre torres de què Montblanc s'enorgulleix i que dei- xen la vila closa, perfectament delimitada en el seu recinte antic. Vila ducal, a les torres s'hi hissaven banderes quan s'hi celebraven corts. Dalt de tot, devien fer patxoca, a vuitanta metres del sòl. Tot Montblanc és com un monument de pedra. Els carrers continuen essent estrets i retorts, i hi veieu noms d'un regust medieval: carrer de la Plebania... Però també de regust revolucionari: carrer del Joc de la Pilota. Aquest darrer duu un ressò de l'impacte rebut en les nostres terres amb la gesta dels diputats francesos de 1789.