Tantost un rònec a la rosta dura,
Entre erms marrits i delmes penyorats,
Ens emboscava a tots amb vents terrals,
I de mujada i fruits fèiem usura.
Al moradís dels cims, érem figura
De batlle i saig, i ens somrèiem, cabdals,
com si el veguer ens comptés els focs poblats,
Nats de la carn i de la carn ventura.
—Tants de censals, i una sola pallera,
Va dir el més vell amb veu d'eternitat.
Tantost un crit cremós aforestava
L'Única Nit, i el clam de tants, submís
A l'absolut del temps, ens feia ardits
I en Ell romàs, cascú el germà estimava.
Tot era joia pel qui confiava,
Muntanya enllà i a la claror dels pits,
En Qui és nat, i aigua, sang i esperit,
Tots tres en un, la Unitat preservava.
—Tants de mots folls, i una paraula vera,
L'un diu a l'altre, recordant l'Escrit.
I el de la fleca de costat de l'era,
I el de l'hostal, que viu muralla amunt,
De caperons cofats, van veure, lluny,
L'ull dels deserts amb flocs de primavera.
Tot era palma a la vall que arrecera
La Flor i el Fruit al graner d'un casull;
Embriagats per l'olor de la llum
Vam saber el nom del fust que ens allibera.
—Tant flairar rastres, i una sola espera:
Veure El Qui És en una hisenda d'astres.