Temporal
Trista l'alba se desperta.
Damunt la costa deserta
llança l'àguila son crit;
i, pel vent espellissades,
passen fosques nuvolades,
com a robes esqueixades
del vel negre de la nit.
La mar creixent s'avalota,
la negror que l'encapota
claps de sol fan llambrejar;
i corrent a la ribera,
entre espessa polseguera
encrespen la cabellera
los blancs cavalls de la mar.
Ronca la cova rodona,
fingint a cada cop d'ona
bramuls de monstre furiós,
i xucla l'aigua i la llança;
si el sol a ferir-la alcança,
per entre l'escuma dansa
un iris meravellós.
Allà on la mar més s'arbora
dins l'escuma bullidora,
els monstruosos esculls
cobrar la vida pareixen...
i guaiten, i despareixen,
com a molars qui es deleixen
entre les ones reülls.
La fantàstica muntanya
més alta sembla i estranya
amb lo front mig encobert.
La roca immòbil, aspriva,
par que guaiti pensativa
com aguaita el temps que arriba
la gran Esfinx del desert.
Allà baix, dins la calanca,
jau damunt l'arena blanca
el llaüt del pescador.
Vola planyent la gavina,
i àgil l'àguila marina
revolta el cap que s'empina,
formidable Adamastor.
Oh tu, que amb art fatigosa
cerques la forma grandiosa
de lo sublim enyorat,
vine a veure una vegada
nostra ribera escarpada,
obra de Déu que, inspirada,
va esculpint la Tempestat.
I aquesta és l'hora, oh poeta!
Quan la ventada desfeta
vola davant del Senyor,
dins la nuvolada obscura
la ribera es transfigura!
També la santa natura
té son moment de Tabor!