Terra pairal
D'ensomnis fugissers seguint la ruta
m'ha vagat d'escoltar el teu secret.
Oh ma terra pairal! Oh terra eixuta,
que pervingueres a apagar ma set!
Ah, si sabes cantar-te com caldria!
En mes cançons no t'he afegit un bri
de beutat; ets molt més... El que em dolia
que no tothom ho destriés així!
És enamorament? És gelosia?...
Ni jo ho sabria dir.
Bella en l'atuïdora solellada
i bella quan la neu
ha emblanquit alguna hora ta encontrada,
has hagut sempre part del viure meu;
per cada arbre aterrat, l'esgarrinxada
que a l'ànima has obert es fa més greu.
Quan ta solada verda torna bruna
fóra debades enyorar la flor
de tes garrigues, o les nits de lluna
quan el girant ens duu temença al cor;
mes si del ten esquer perd una engruna,
sé que me'n guardes mil al ten tresor.
A voltes d'un aspecte et fixaria
per a guanyar-te algun voler gentil
quan rossegen rostolls en llunyania
o en florir les estepes de l'abril.
—Però, del meu afany, jo ¿què en trauria
si l'encís resta ocult de tan subtil?
—Delícia secreta i camperola,
per ben fruir-te ja no em cal esplai;
del meu silenci fes-te'n aureola
pur com un lai i dolç com un desmai.