-Tomeuet, què fas? Torna aquí! -va cridar donya Mercè, esgarrifada-. Vine amb mi, Tomeuet!
L'equilibri era precari, i n'hi havia prou amb el més petit moviment perquè en Tomeuet perdés peu i anés a estimbar-se damunt el rocam. Tothom contenia l'alè, i en Busca Llarga estava a punt de cedir a l'impuls de córrer cap a en Tomeuet i fer-lo baixar del mur d'una estrebada, però donya Mercè li va endevinar les intencions i el va aturar: si l'espantaven, encara el farien caure. Aleshores en Tomeuet va alçar una cama i va exclamar:
-Ca lobo! Per amunt!
I, senzillament, es va elevar. Verticalment, com qui no fa res, amb completa naturalitat com acostumen a fer els ocells, el cos d'en Tomeuet va ascendir amb lentitud una quinzena de metres i va restar suspès enlaire, damunt el buit, a la vista d'una petita multitud que se'l mirava com electrocutada. Excepte en Pere: el que ell sentia era una emoció indefinida, entre l'admiració i l'agraïment, mentre contemplava com la figura d'en Tomeuet es retallava al cel part damunt el cucurull del puig de ses Bruixes. Un crit li va sortir de molt endins:
-Vola, Tomeuet! Vola!
I en Tomeuet volava, o si més no surava enlaire, amb una expressió de total serenitat al rostre. Des d'aquella alçada, els seus ulls passaven per damunt d'un grup de cases que des del santuari es veien diminutes i que formaven el nucli urbà de Llucmajor, i continuaven cap a una altra clapa de casetes més llunyanes que era el poble de Campos, i després anaven encara més enfora, fins a una taca que era Santanyí. Sobrevolaven el cap de ses Salines, s'Almonia i cala Llombards, i es passejaven una estona per damunt la costa, contemplant les torres dels fars i la vitalitat inesgotable de la mar, i si aclucava una mica els ulls se li feia més tènue la línia de l'horitzó, i el mar i el cel se li confonien en una única immensitat blava.