Tornem a Guardamar. El paisatge de Torrevella era sec, estepari: Guardamar ens retorna al verd del Segura, a l'horta empalmerada, per un moment. Torrevella parla encara en castellà, en panotxo: Guardamar parla ja en català, és el punt més meridional on es parla el català. Emparats pels pins, salvem la desembocadura del Segura. D'ací a Santa Pola, la carretera s'enganxa a l'arc de la costa, que és baixa i arenosa, amb paratges embassats i bruts. La perspectiva oberta de l'Horta oriolana, amb què hem començat el trajecte, és interrompuda després pels tossals del Molar. Elx queda darrera d'aquests monticles. Una llera eixuta es lliura a una Albufera gairebé eixuta; és el Vinalopó i és la mig aterrada Albufera d'Elx. Enfront de nosaltres, pelada, sorgeix una dèbil serra que acaba en la mar: la de Santa Pola.
Els erudits han discutit sobre quina santa -o sant- origina el topònim: si Paula, o si Apol·lo, aquest darrer adornat amb tractament de benaurat cristià. Tant se val. Santa Pola és un municipi el terme del qual va poc més enllà de l'àrea de la població, i encara aquest poc més consisteix en roca inútil. Els seus 4.000 habitants viuen de la mar. Pesquen, i sobretot, pesquen uns llagostins literalment excelsos. El port, abrigat per la muntanya, és pintoresc i pràctic. A Santa Pola hem d'embarcar: en la ratlla de l'horitzó s'assenyala l'illa de Tabarca, rodejada del blau més traïdor del Mediterrani, i Tabarca serà el punt final del nostre recorregut.