Tot és cleda i sotmès. Enllà del Segre
No hi ha camins, ni tombant, ni palanca:
Tot és cleda i sotmès enllà del Segre
—A l'eixut de les boques
I a l'exili feudal de les mirades
Amb llangors nupcials—
Quan s'allargassa el tronc de la boirina
I carbonem a la fronda dels astres.
Ella no hi és; ni les altres.
Elles no hi són, brancudes, sota els sostres
D'un casalot antic, a la ratlla gavatxa
On prem el glaç el mercader d'esperes
I on venta cendra el qui deserta l'orri.
—Trenca els vidrots de la caserna vella!
Esborra l'hora dels quadrants dels masos!
Seguiu-me, forca en mà,
Presa d'un foc sense flam ni fumera,
Per les palleres fredejants del claustre,
Atents als solcs on germina el silenci
Ple d'ocultes forests i confidents fontanes.
Ja una estela declina a l'alta serra,
Amb vermells purs, i verds, de guspira encrespada.
Quina por d'ésser sol, tocant el riu, a mitjanit desclosa;
Quina por d'ésser sols
Si truquen a la porta de les aigües
I encartutxem espesses dinamites,
Quan les gralles torregen la planura
I hem de morir plegats, testimonis de l'Altre.