Tot plegat delimita una cleda amb dues parts ben diferenciades; la part posterior, que es troba a uns cent metres del meu punt d'observació, abasta una placeta rodona, oberta rere un absis romànic, únic vestigi d'una església estroncada, l'antiga façana de la qual presideix una placeta amb una font al mig de quatre canons, daurats i coronats amb sengles caps d'angelots, rematada per l'estàtua d'una màrtir ("Regnant in caelis, vivat in cives") sobre un obelisc renaixentista sense elefant, el cap de la qual està més ple que mai de colomassa, potser perquè els irrespectuosos coloms acaben de descobrir les giragonses de la història en veure com trobaven sandàlies romanes del segle II, i com desenterraven dos esquelets del segle V, quan la civilització s'obria pas entre la sempre productiva incertesa laica o santoral. Com anava dient, la placeta rodona de l'absis, que s'oposa simètricament a la placeta de la santa, ofereix a la canalla inquieta un espai on poder jugar, com fèiem els menuts al nostre Campecico; les dones velades també hi solen fer comunitat, com quan les àvies del meu barri, cofades amb mocadors negres, s'aplegaven a la terrassa dels Pisos; i els homes s'aparten a conspirar a la porta, igual que els pacífics bevedors de ca la Cecília quan vivia el meu avi. Aquesta reclosa arcàdia urbana té l'entrada i la sortida pel carrer Butxaca, que, com he dit, tanca per dalt les branques de la Y; la part anterior d'aquest espai, que llinda amb la façana posterior del meu edifici, està separada de la placeta rodona per un mur en diagonal; és un quadrangle irregular on sobresurt una terrassa-jardí, amb molts testos de flors boniques i fils d'estendre roba, aixecada sobre el sostre d'un antic garatge, o potser taller mecànic, sota les finestres del qual s'obre el pati interior d'una casa que dóna al carrer Vilalegra, i que alimenta un ecosistema de trastos, plantes carnoses, aigües residuals i rosegadors audaços. Al si d'aquest panorama, la visió més bonica és la de la noia bengalí que estén la roba al seu balcó orientat a llevant, que dóna al carrer Cabilós, en paral·lel al meu, que es diu Flèndit; a vegades la veig que es passeja del braç de la seva mare lluint uns saris preciosos, com un de tons morats que sembla deixar caure al seu pas una pluja de margarides sobre el terra fatigat, o com un de blau marí brodat amb estels i mitges llunes refulgint enmig de la grisor de la roba estesa, o com un de verd pistatxo sembrat de fulles despreses d'arbres invisibles.