Tothom sap a Monòver que Azorín passà els darrers quaranta anys...

Autor: Antoni Ròdenas Marhuenda
Obra: D'Azorín i el país meu , 1997

Tothom sap a Monòver que Azorín passà els darrers quaranta anys de la seua llarga vida sense voler posar-hi els peus. S'hi negà fins i tot quan li posaven un automòbil a la porta de casa per a fer el viatge. Els seus motius devia tenir per a no voler tornar a Monòver encara que només fos per uns dies. Posició que a mi m'ha de semblar respectabilíssima. Si més no, més respectable que la decisió de traslladar el seu cadàver —i el de la seua esposa— de Madrid a Monòver.

Un dels especialistes en la vida i en l'obra de l'escriptor monover, José García Mercadal, deia a Destino (28.3.73):

«Parco en demasía para hablar, era yo quien tenía que romper el silencio, y vigilado de continuo por su senyora, que debía recelar que yo pidiese hablar de Monóvar, de sus familiares o de qualquier suceso inconveniente. (...) Tengo yo todos los materiales para hacer un libro titulado José Martínez Ruiz. Sería más que curioso, porque existen cosas familiares, y aún de él mismo, raras, pues siempre sintió una enemiga subterránea contra su padre, y en él propensión a no pronunciar el Martínez, y como consecuencia de él Ruiz, aunque guardase un profundo recuerdo para su madre».

No sé si García Mercadal va escriure el llibre. En tot cas, aleshores, callava el que sabien molts monovers que ara tindrien més de cent anys. La desavinença entre l'escriptor i el seu pare sorgí quan aquest, en l'època que Josep Martínez Ruiz estudiava a València, protagonitzà un pertinaç afer sentimental amb una senyoreta quan ja li havia fet a la seua esposa un reguitzell de fills. Cal situar-se cent anys enrere i en un poble de deu mil habitants, del qual don Isidro Martínez, pare d'Azorín, polític conservador dels de Romero Robledo, havia estat alcalde i president de la societat del Casino. Pense que l'enrenou que s'hi produí degué ser d'una certa intensitat.

És més, l'enfrontament de Josep Martínez Ruiz amb son pare coincideix amb el període d'anarquisme literari de l'escriptor. D'acord, l'anarquisme fou el corrent ideològic predominant de fi de segle, i Josep Martínez Ruiz s'hi apuntà, com tants d'altres joves intel·lectuals d'aleshores, mig per convenciment mig per moda. Però no hi ha cap dubte que el conflicte familiar hi actuà de forma coadjuvant.

Uns quants anys després, fetes les paus amb el pare, Josep Martínez Ruiz, convertit en Azorín i sent un maurista fervent, es va casar al 1908 amb Julia Guinda, senyoreta aragonesa, filla de militar. Després del seu matrimoni, les seues anades a Monòver foren molt escasses. Diu la gent del poble que les relacions entre les germanes de l'escriptor i la seua dona sempre foren tibants per simple incompatibilitat de caràcters. Antipatia entre cunyades que s'agreujà quan la posició econòmica de les germanes minvà ràpidament. Aquestes circumstàncies familiars ja foren comentades a La Vanguardia (24.2.70) per Alvaro Ruibal, i van ser més que suficients perquè Azorín i la seua esposa no tornassen a posar els peus a Monòver a partir de 1930.

I no obstant això, tant abans com després d'aquesta última estada, Monòver sempre fou una constant en l'obra azoriniana. Un Monòver fet de formes, colors, olors, remors i silenci, que han anat desapareixent i dels quals la joventut d'ara no en té ni idea, i que precisament per això se'ls fa tan distant la lectura d'Azorín. No és qüestió de comprendre l'obra de l'escriptor sinó de fer-se càrrec de com era el model que la inspirava i que pràcticament ha desaparegut.

I un comentari final. L'obra d'un escriptor no és tan sols els llibres que ha escrit sinó també els que ha llegit i conserva. Gràcies a la viuda i a alguns familiars d'Azorín, a les gestions d'alguns monovers i a l'ajuda d'una caixa d'estalvis, la seua biblioteca no és a Madrid sinó a la casa Museu Azorín de Monòver. Conservar la seua biblioteca és tenir a mà la seua obra i les seues lectures, que foren moltes i escollides. El seu esperit, per tant, aletejava per Monòver. No calia remoure ossos i cendres, sobretot si diem que Azorín, i molt menys la seua senyora, no van expressar mai el desig de ser enterrats a Monòver.