Tribut a la bona memòria de n'Emília Sureda
Cor tan ple de simpatia
que anaves escampant,
tot absort dins un encant
de somnis de poesia;
dolç esperit consirós
que, mirant les oronelles,
volies volar com elles
per dins l'espai lluminós;
pobre ser que en viu desfici,
davall ton riure amatent,
d'un ideal descontent
portaves l'intern cilici;
cap al suprem Més Enllà
ja prengueres la volada:
la prengueres tan sobtada
que ni un adéu comportà!
Lires de tu conegudes
te donen ara l'adéu,
posant-lo del llaüt teu
damunt les cordes rompudes.
Rompudes, ai!, per la mort,
pel bon afecte lligades,
eixes cordes delicades
guardaran el teu record.
Sobre ton buit que ens endola
ta lira aquí romandrà,
i vibrarà... vibrarà...
a l'aire del temps qui vola.
Així parlaràs, absent,
als qui et guarden enyorança
i et donen amb l'esperança
l'arreveure del creient.
Així el teu cant sentirà
més gent que no el coneixia
i ta dolça simpatia
per mes cors s'escamparà.