Tristes
Sembla ahir, i fa trenta anys!
El mariner cridà: terra!
i la mare em va besar
i em va dur a la coberta.
Era el punt de mitja nit;
a l'entorn tot era negre;
i ara vèiem, i ara no,
algun llum o alguna estrella.
Poc a poc s'alçà del mar
i s'avançà en les tenebres
com un monstre agegantat
que ens feia por i ens atreia.
La mare pregunta el que és,
i el mariner li contesta:
—Tenim a prop Montjuïc,
que ens crida i ens surt a rebre. —
Mare meva... fa trenta anys
que arribàrem a esta terra;
i l'ombra d'aquell amic
ens vol com la nit primera.
¿Qui diria que ens guardés
una fosa per a jeure!
Ja a tu Montjuïc te l'ha dat,
i la meva la sé d'esma.