Tristes

Tristes

 

Sembla ahir, i fa trenta anys!

El mariner cridà: terra!

i la mare em va besar

i em va dur a la coberta.

 

Era el punt de mitja nit;

a l'entorn tot era negre;

i ara vèiem, i ara no,

algun llum o alguna estrella.

 

Poc a poc s'alçà del mar

i s'avançà en les tenebres

com un monstre agegantat

que ens feia por i ens atreia.

 

La mare pregunta el que és,

i el mariner li contesta:

—Tenim a prop Montjuïc,

que ens crida i ens surt a rebre. —

 

Mare meva... fa trenta anys

que arribàrem a esta terra;

i l'ombra d'aquell amic

ens vol com la nit primera.

 

¿Qui diria que ens guardés

una fosa per a jeure!

Ja a tu Montjuïc te l'ha dat,

i la meva la sé d'esma.