Un altre viatge va ser també bastant animat. Algú li havia dit al Pla que l'illa de Tabarca era molt interessant. Això era per un mes de gener, recordaré perfectament. Feia bastant mal temps, bo, mal temps no, però feia fred. «Però, senyor Pla. ¿Com vol anar vosté a Tabarca? En aquesta època de l'any a Tabarca no hi ha res.. _ «Sí, sí, ja ens faran allà un suquet de peix... ». -«Un suquet a Tabarca!, em dic jo». Arribàrem a Alacant, i a Alacant Pla diu: «Ací jo conec un senyor que té una barca i ens portarà a l'illa de Tabarca».
El senyor que coneixia Pla, Pla no l'havia vist mai, era l'actor Albert Closes, que acabava d'eixir de l'hospital perquè l'havien operat o no sé què. I el Pla va a sa casa, truca, surt el senyor Closes, convalescent encara. «Jo era veí del seu pare de quan el seu pare era diputat a les Corts, jo era periodista i ens vam conéixer molt i vosté és un gran actor», -el Pla no l'havia vist mai, és clar- «un gran actor, l'actor més gran que tenim», i tal, «i volem anar a Tabarca». Bé, el Closes es va considerar probablement obligat una mica a quedar bé amb el senyor Pla i allà ens tens, amb la barca, d'Alacant a l'illa Plana de Tabarca. Evidentment, a l'illa Plana, en aquella època i en aquella temporada, en aquell moment de l'any, no hi havia res. És a dir, no es podia menjar ni un tros de pa, el que es diu literalment «un tros de pa», ni suquet de peix, ni una miqueta d'arròs, ni res. Un acompanyant del Pla portava una miqueta de formatge; ens vam resignar a això. El Pla va veure l'illa -que l'illa és molt menuda, petita-, es va fer càrrec de què allò no donava literàriament de si i ens en vam tornar. I el retorn ja va ser més animat perquè aleshores vam descobrir que, a la barca del Closes, hi havia una mena de caixonet amb una ampolla de ginebra i uns potets que es podien beure, i vam beure una miqueta mentres tornàvem a casa. El senyor Pla, doncs, veient la mar diu: «¿Se'n recorda, vosté, d'aquella romança de Marina «En las alas del deseo...?», i començà a cantar: «En las alas del deseo mi ilusión lo ve flotar...» És clar, estrafent la cançó no podia resultar més grotesca, i grotesques ja són les paraules de l'autor d'això, de la sarsuela.