Un cop en el llac, la barca s'obre pas, primer entre una capa d'algues i brosser que cobreix les aigües pròximes a terra. Avancem calmosament. Ací i allà, sobre unes tiges flotants, reposen ocells indefinibles, que aixequen el vol parsimoniós quan una ona els en commou el dèbil suport. Enfront de nosaltres, tota la llacuna, estàtica, brillant en la seva part central —el lluent—, clara. La llum del ponent, en morosa agonia, brunyeix la superfície intacta, li dóna un color blau vacil·lant, gairebé perlat. De tant en tant, la pell de l'aigua s'estremeix o s'esquinça amb el ràpid saltiró d'un peix. L'horitzó és un cordó verd groguenc —la vegetació dels aiguamolls costaners—, i en el fons llunyà queda una silueta esmorteïda de muntanyes. Ens creuem amb una altra barca de vela triangular i bombada, més barques, distants, que semblen immòbils, com en un quadre pompier.
Quan solquem el lluent, mirem cap endarrere: la costa oriental amb les dunes de la Devesa eriçades d'arbres, la Mata del Fang i altres mates —és el nom que ací es dóna als illots mig enfonsats— d'intens canyar, i el Palmar amb el seu caseriu de coloraines.