Un no pot circular per Alcoi sense creuar, una i altra vegada, algun pont. No els he comptats, però n'hi deuen haver deu o dotze com a mínim, en l'estretesa de la ciutat. Sense cap pretensió arquitectònica –el més ampul·lós, de ferro, és el de Canalejas o Viaducte, preferit dels suïcides locals-, salven les profundes escletxes rocoses per les quals transcorren el Molinar i el Barxell. I el foraster, des de qualsevol barana, descobreix en les aspres gorges de tots dos rius una esgraonada profusió de construccions: són la cèl·lula mare de l'Alcoi industrial.
En el buit d'aquests solcs abarrancats s'instal·laren, en efecte, fa quatre o cinc segles, els primers batans, els primers molins de papers, que utilitzaven directament la força dels salts d'aigua, i ací segueixen instal·lades moltes fàbriques modernes, fins i tot recents, que ja no necessiten de l'energia hidràulica per a moure's. Tal situació dels establiments fabrils és realment pintoresca, i, de més a més, avantatjosa, perquè allibera la resta de la ciutat de moltes impertinències. Tot el miracle d'Alcoi arrenca de la decisió que van prendre els seus artesans medievals, de baixar al fons dels rius. Allò que ha vingut després, l'expansió contra vent i marea, ha estat cosa de tenacitat, de ganes.
S'ha dit amb insistència que els alcoians són els més catalans dels valencians, i és veritat. No solament «sacan panes de las piedras» i pequen de lleugerament fenicis -en el mal sentit de la paraula-, sinó que l'afinitat ve avalada per aquesta dedicació industrial. Alcoi és, als ulls dels altres valencians, una petita Barcelona. En el fons, això equival a reconèixer a la ciutat del Serpis un grau màxim de personalitat autèntica i vital. I els propis nadius se l'autoreconeixen: a això es deu -ho he indicat abans- que els alcoians mirin Alacant, la capital de la seva província, una mica per damunt del muscle, amb un vague gest de desdeny, amb desafecte, si més no.