Un sol home al país estava rabiós...

Un sol home al país estava rabiós. Si hagués gosat, hauria fet disparar damunt de la multitud endiumenjada i decidida. L’home era el veguer francès, el representant de la França de Vichy, el representant dels col·laboracionistes d’Alemanya. El veguer veia en l’aplec dels ciutadans andorrans, la censura enèrgica al seu comès de petit autòcrata. El pobre veguer havia oblidat que França fou el bressol de la ciutadania i dels Drets de l’Home. En aquell moment, ell feia de defensor del Capets i dels senyors feudals, essent en realitat el lacai de la raça de senyors que tenia ocupat el seu país. Des de la tribuna de la Vegueria, veia passar gent i més gent, sense parar, que anaven en direcció a la plaça del Príncep Benlloch. La gent que passava parlava alt, més alt encara en passar per davant de la tribuna on estava la figura del veguer. Parlaven alt, per fer-li saber que allí els amos eren ells, els andorrans i que ell no era altra cosa que un pobre rodoladís, l’home d’un determinat moment de la vida de la Vall, que passaria, deixant simplement el record desagradable de la seva gestió, mentre que Andorra quedaria entre els plecs del Pirineu, forjant el Destí de poble i de Nació. 

 

Marxava ferma i decidida vers la plaça. En arribar-hi, un picar de mans espontani ressonà com una canonada de victòria. I aquells homes, ungits en el sagrat ministeri de la defensa de la voluntat popular, prengueren seient en els cotxes que els traslladarien a la Seu, i saludaven amb naturalitat, com si anessin a resoldre un conflicte de pasturatges, acomiadant-se de la gent que els feia adéu, adéu...