Un ver patrici: En Josep Maria Martí.—En un raig lluminós de bonança en la mortal malaltia de sa companyona i filla més volguda, va ésser la darrera volta que el vaig veure. De peu en sa oficina de farmàcia calant-se els lentes amb la mateixa actitud que remembrava el gest genial d'en Cànovas del Castillo: amb son caparró sempre erguit, petitó, arrodonit com assombrós receptacle cerebral que englobava multiplicitat d'aptituds; amb son espès cabell platejat i front nobilíssim, sos ulls pardos, vius i pastosos, de brillants reflexes d'innocència d'ànima verge; son nas proporcionat sobre d'una boca correcta; amb barba curta i bigoti canosos; amb ses mans aguantant ferma la recepta o agafant-se amb la palma de la mà dreta els dits índex i major dels de la mà esquerra, apoiades ambdues sobre el païdor; i sempre somrient amb bonhomia d'ésser intel·ligent; amb paraula fàcil, articulada, clara, atraient i dolça; i atent amb quants se li dirigien fins a l'abstracció; tal era el record de la visió que un se n'enduia d'aquell esperit cerdà extraordinari.