Una mica abans de la casa de les Figues, l'aire se'm va anar fent més espès i carregat i amb cada glopada semblava que m'empassava tota la humitat de la molsa, de la pinassa, de la fullaraca i, sobretot, de les flors del bruc, que creixia amb força pertot arreu i suposo que em devia afectar l'al·lèrgia i l'asma, perquè vaig haver d'aturar-me una estona a l'olivet d'en Salgueda a menjar alguna cosa i agafar aire. Des d'allà veia tot Girona als peus i, més lluny, la Devesa, Sant Gregori i Taialà. I al fons, les muntanyes de Llorà i la vall del Llémena.
Més tard, quan ja érem a dalt, al santuari, el vent del nord havia deixat els Pirineus tan nets que podies tocar-los amb la mà, i amb l'Anna vam anar resseguint un a un els cims nevats, intentant endevinar els passos que havien fet servir els milers de republicans que passaven la frontera, sovint descalços, amb avis malalts i nadons als bracos, aquells mateixos dies del 39 que els de casa s'amagaven als masos dels voltants de Girona.
I vam acabar amb la mirada arran de mar, cap a la part de Colera, on el pare de l'Anna s'amagava al refugi antiaeri perquè els avions italians bombardejaven el pont del tren i no l'encertaven. Tornaven un dia darrere l'altre, fins que un dia en Lluís va sortir del refugi i la casa ja no hi era, perquè l'aviació dels nacionals no encertava ni el pont, ni l'estació, ni les vies del tren, però una bomba havia encertat de ple la casa dels Guanter i no n'havia deixat cap paret dreta.