Va ser una iniciació gairebé al·lucinant. L'escriptor Joan Puig i Ferreter, que formà part alguns anys de la redacció del diari, com a traductor del francès a la seva secció estrangera, escriví i publicà, després d'haver-ne estat donat de baixa a conseqüència de la vaga sindicalista durant la qual morí Miquel dels S. Oliver, una novel·la, Servitud (Memòries d'un periodista), on volia pintar La Vanguardia per dins. Tots els personatges de l'obra tenen la seva clau; vull dir que són retrats més o menys reeixits de la gent de la casa. A la meva magnífica biblioteca particular —que em fou robada totalment, en bloc, l'any 1936— n'hi havia un exemplar on cada nom suposat portava al marge, anotat de la meva mà, el del personatge real. Avui, passats ja tants anys i amb les polsegueres que hi ha hagut a Espanya, no sé pas si jo podria encara identificar-los tots, ni crec que ningú més sabés fer-ho, havent desaparegut ja del món la totalitat gairebé dels qui un dia ens aplegàvem en aquell diari.
El cert és, però, que Puig i Ferreter, de la missa, en sabia a penes l'introit, perquè es pot dir que no havia passat dels entrants de la casa. Per això la seva pintura, a estones graciosa i a estones amarga o cruel, és —i només podia ser— superficial i externa. Dins La Vanguardia ell era un senzill mariner, i encara dels que només hi anaven, a treballar i fugir, unes hores cada nit.