Voltants de Santa Caterina
Hi ha el carrer de Sant Pere més Alt
amb l'Orfeó, que fa pensar en Praga i en Fraga,
i el carrer de Sant Pere més Baix —amb l'Ajuda,
d'un color com de so d'harmònium.
Enciam, cireretes de Santa Caterina!
El carrer de la Claveguera
torç cap al carrer de Fonollar—
tendetes de color d'argila lluminosa,
de fulla tendra i mar d'abril
(penombra i sol, claror
de bombetes nues
i de translúcides barres de vidre),
amb uns espais d'absència.
Unes ombres de molt antic s'eixamplen,
en aquest barri de blanquers difunts.
Barri amic. Hi celegen,
blanca i acolorida, roba estesa als balcons,
i un mirall que es belluga
prop d'un fanal encara encès a ple migdia
(entre el fanguer, relíquies dels darrers aiguats),
escales boterudes,
i, a mig pujar al terrat,
cambres amb les parets reguarnides de cromos.
Un vol de mocadors ja eixuts
et donen el bon dia.
La nit, il·luminada pels vostres crisantems...
Versos meus i tants altres que, de tria en retria,
jo havia suprimit, em tornen aquí ara.
Vora Marcús, oberta per sorpresa,
la capella de Nostra Dona de la Guia.
La plaça de la Llana —edificis mudats—
sembla dir: «Estic contenta, em sento jove,
i no és mort, només dorm, i somia somia,
l'Hostal, l'Hostal que fou, i és, de la Bona Sort.»