Xixona està a uns 460 metres sobre el nivell del mar; uns 10 quilòmetres més endavant, el port de la Carrasqueta puja ja als 1.042. El nostre camí, doncs, s'encabrita en un tros més aviat curt. Aquest és el pas de la Foia de Xixona a la Foia d'Alcoi. Xixona ens acomiada amb un pla arbrat i de lleus hortes, i amb un espai més gran de bancals plantats d'ametllers, pels tossals circumdants. Unes giragonses violentes obvien l'ascensió de la carretera. Assaltem el llom esquerp de la Carrasqueta. En uns altres temps, aquesta era una serra nemorosa i alegre: com el Carrascal, que després fregarem, va estar bellament afeixugada d'alzines -carrasques- i pinars. Poc queda d'aquell bosc continu: taques de fronda, ací i allà, com parèntesis en la pelada immensitat del roquissar.
A cada pas girem la vista amb inquietud i sorpresa cap a qualsevol punt cardinal: tot és orografia brusca, fantasia calcària, detallada en corregades i en crestes, successiva, interminable, deserta. Tres serres imponents, la Mariola, l'Aitana i la de Benicadell, limiten aquesta comarca d'Alcoi i l'omplen amb els seus contraforts barrejats i capriciosos. Des del port de la Carrasqueta es descobreixen de vegades llunyanies amb neu, en els pics robustos. La carretera, en cornisa sobre el precipici, continua sent un mirador impagable. Una altra serra, el Carrascal d'Alcoi, plana a la nostra esquerra. Es repeteixen les restes de bosc, i el matoll s'insinua pels repetjons i les trencadures. Algunes masies s'oculten en les escarpes o presideixen greus replans cultivats. I després, Alcoi.